La Vall d’Ebo, igual que altres parts del nostre territori, ha sigut durament i repetidament castigada pels incendis forestals. Malgrat això, encara ens podem trobar zones representatives amb la vegetació potencial del territori. A més, i com a conseqüència dels incendis, també podem trobar tota la seqüència degradativa en les comunitats vegetals, les quals passem a comentar breument.

Les diverses formacions vegetals les podem descriure com a climatòfiles, si estan directament relacionades amb el clima i el sòl del territori, i com a edafòfiles, si depenen directament de la humitat, la salinitat, la nitrofilia o altres factors. Anem a parlar un poc de les primeres.

Com a representant de la vegetació potencial sobre sòls calcàris de la zona litoral seca o subhumida trobem els carrascals, els quals podem definir com a formacions boscoses amb predomini de la carrasca. Constaria dels següents estrats de vegetació:

• Estrat arbori, amb carrasques ( Quercus rotundifolia i Quercus ilex).
• Estrat subarbustiu dens, amb llentiscle (Pistacilentiscus), espinals (Rhamnus sp.), genebres (Juniperus sp.).
• Estrat amb lianes, com l’aritjol (Smilax aspera)madreselva (Lonicera implexa), vidiella (Clematis flammula), rogeta (Rubia peregrina), etc.
• Espècies característiques i diferencials termòfiles: margalló (Chamaerops humilis), ginestó (Osyris quadripartita)etc.

Actualment, només podem trobar carrascals amb aquestes característiques, ben conservats, en unes poques zones del terme, especialment en la “muntanyeta”. Malgrat això, la carrasca i moltes de les espècies a ella associades són relativament freqüents en tot el territori.

La degradació dels carrascals deriva en primer terme en un llentisclar, amb un clar predomini del llentiscle, coscoll (Quercus coccifera), margalló, genebre, arç negre (Rhamnus lycioides), ullastre (Olea europaea var. sylvestris), garrofer (Ceratonia iliqua), etc. Aquestes espècies creen un ambient ombrívol, la qual cosa fa que l’estrat herbaci siga molt pobre, destacant el llistó (Brachypodium retusum). Encara podem trobar llentisclars, formant xicotetes colònies en les zones més protegides de l’acció humana.

La segona etapa de substitució origina matolls (timoners, romerals, estepers, etc.), les quals són formacions obertes dominades per plantes amb una alçària menor d’un metre. Constitueixen les vertaderes garrigues, amb espècies com el romer (Rosmarinus officinalis), cepell (Erica multiflora), estepa (Cistus albidus), argelaga (Ulex parviflorus), etc. Aquesta comunitat està ben representada en el territori, especialment en zones repetidament cremades.

Per últim, la tercera etapa de substitució en la sèrie degradativa, és la formada pels pasturatges, constituida per praderes seques, situades en zones molt egradades del bosc i matoll, les quals es mantenen gràcies a la humitat climàtica. Les espècies més abundants pertanyen a les gramínies i a les lleguminoses.

Atenció especial mereixen les àrees amb pi blanc (Pinus halepensis), les quals són restes de passades repoblacions, però com a conseqüència del seu caràcter piròfit també són escasses hui en dia.

Pel que fa a les formacions edafòfiles, comentarem primer els baladrars, dominats pel baladre (Nerium oleander ), molt abundant al llarg del riu Girona. Normalment va acompanyat d’esbarzers (Rubus ulmifolius), i de rosers silvestres (Rosa sp.), fent impenetrable en molts punts la rambla del riu. Un segon tipus de comunitats edafòfiles són les nitròfiles, és a dir, aquelles amb afinitat per medis rics en elements nitrogenats solubles, els quals van lligats a l’activitat humana i ramadera (vores de camins, camps de cultiu, corrals,etc.). Són comunitats amb un elevat nombre d’espècies, moltes d’elles cosmopolites i altres exòtiques. La vegetació nitròfila és un excel.lent bioindicador de la degradació. Com a exemple, podem citar a les ortigues (Urtica sp.), vareta de Sant Josep (Asphodelus fistulosus), blet (Chenopodium album), i nombroses compostes, etc.

Altres comunitats més especialitzades, també presents en el territori, són aquelles formades per vegetals que viuen a les zones d’ombria on l’aigua regala , amb falzia de pou (Adiantum capillus-veneris), o en zones amb una elevada humitat edàfica, amb joncs. (Pascual Durà)

A continuació, oferim un llistat (no exhaustiu) de la Flora local que hem pogut catalogar gràcies a la col·laboració de la Conselleria de territori i vivenda, “Costumari Botànic” de Joan Pellicer (Ed.elBullent), i la paciència de Joan-ma, Pep, Pascual i altres. (El “+” assenyala els endemismes).